Dolors Gibert es dedica a la fotografia des de fa més de vint anys. Durant tot aquest temps ha treballat i ha experimentat en diverses modalitats que li ha suposat accentuar la seva particular manera d’entendre la fotografia. Sempre s’ha sentit encisada pel retrat i pels petits detalls que simbolitzen un tot. Les seves obres tenen un estil ben propi que l’han fet mereixedora d’una reconeguda trajectòria professional que l’ha portat a col·laborar per diverses agències i editorials, així com exposar en diferents galeries i esdeveniments. L’any 2001 va obtenir un premi Lux.
La dansa de la Mort
Aquest reportatge fotogràfic, té per objectiu mostrar algunes escenes sobre la Processó de Verges i, més concretament, alguns aspectes de la seva dansa de la Mort. En aquestreportatge documental es recullen els preparatius, els elements utilitzats i, finalment, alguns detalls de la dansa en el seu recorregut fins a arribar al punt final, on la mort es ret ifa una reverència davant el sagrari de Crist.
El reportatge, per tant, vol donar a conèixer alguns elements d’una dansa que, malgrat elseu nom, ha anat sobrevivint al temps, convertint-se en l’única que es realitza en l’actualitata tot el món.
© DOLORS GIBERT (UPIFC)
La dansa de Mort és un ritual ancestral que ha perviscut fins als nostres dies dins de la processó del Dijous Sant de la localitat empordanesa de Verges (Baix Empordà). Aquest fet l’ha fet sobreviure a moltes d’altres que es realitzaven anteriorment, dins i fora de Catalunya.
Els orígens territorials de les danses de la Mort no poden establir-se amb exactitud en un lloc concret. Fos el que fos el seu origen, el cert és que en un període curtíssim de temps ja s’havien propagat per Itàlia, França, Alemanya, Suïssa, Anglaterra, Catalunya i, en definitiva, per tot l’Europa cristiana.
La seva filiació més remota la podríem situar a l’alta edat mitjana, quan en els rituals de culte als morts s’hi destaquen unes danses, conegudes per danses dels morts. No serà, però, fins al segle XIV, amb l’arribada de la pesta negra a Europa, que les danses de la mort proliferen i s’estenen ràpidament per diversos territoris del nostre “vell continent”.
L’alta mortaldat produïda per aquesta malaltia i la seva fàcil propagació van ser el vehicle de difusió adequat perquè es pugui parlar de les danses de la Mort com un fenomen antropològic d’abast europeu.
Així, doncs, tot i que la seva tipologia actual sigui més barroca que medieval, els seus orígens provenen, des de la simbologia als missatges, de la baixa edat mitjana. Amb el temps, l’Església cristiana i les seves directrius les van anar inserint en les processons de Dijous i Divendres Sant, per tal de mantenir viu en el poble el missatge que la mort era vençuda per la redempció i, per tant, que la vida continuava amb l’ànima quan el cos desapareixia.
La dansa de la Mort és encara un dels
quadres escènics de la “Processó de
Verges”, declarada Festa d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
Aquesta processó té els seus orígens en el
teatre religiós de l’edat mitjana i s’ha anat
transmetent, any rere any, fins a
l’actualitat. Per tant, tota ella és farcida
d’elements de totes les èpoques de la
història del teatre tradicional i popular
català, entre els quals destaca, per la seva
exclusivitat i antigor, la dansa de la Mort.
Composició i simbologia
La dansa compta amb un cos de 10
personatges que es divideixen en dos
grups de 5. Mentre el primer grup és
l’encarregat d’executar la coreografia el
segon l’ambienta. Els 5 intèrprets que
ballen van vestits d’esquelets. Els passos
de la coreografia són simples: el tabal
marca un ritme de tres temps, repetitiu,
que els dansaires segueixen amb un
escrupolós silenci, austeritat i lentitud. La
mort es mostra tètrica, macabra, simple i
majestuosa alhora. Res no està fet a
l’atzar. La composició i l’edat dels seus
membres, els elements utilitzats, els
moviments..., són aspectes minuciosament
estudiats per evocar amb més realitat i
exactitud la simbologia de la dansa que,
alhora, emergeix com un espectre del
temps que l’espectador percep, a només
uns metres, com l’encontre amb un dels
tabús més impactants de la nostra
existència: la mort.
© DOLORS GIBERT (UPIFC)
Els símbols que porten els dansaires són: una dalla, amb la inscripció nemini parco (no perdono a ningú), que de manera arrogant ens avisa que, inexorablement, ens segarà la vida quan aquesta ja ha arribi al seu final. Una bandera explicita el lema “Lo temps és breu”, amb què la mort ens confirma la seva perseverant existència. Uns plats amb cendra simbolitzen la corrupció i la transformació dels cossos, i un rellotge sense broques ens recorda que la mort pot arribar-nos en qualsevol moment.
La Processó de Verges amb la seva dansa
de la Mort s’ha convertit en una de les
expressions més riques populars i
tradicionals de tot Catalunya, possiblement
la més emblemàtica, i la seva “dansa de la
Mort” és una veritable relíquia que per
tradició ha sobreviscut al pas del temps i
des de l’època medieval ha arribat als
nostres dies de manera viva i
ininterrompuda ■
© DOLORS GIBERT (UPIFC)
Fotos: Dolors Gibert
Text: Carles B. Gorbs
Font: Jordi Roca i Rovira
Amb la col·laboració de l’Associació Processó
de Verges